Creem un estat social
Per a mi, una societat ha de ser justa i equilibrada. S’han de garantir totes les prestacions universals (educació, sanitat, mobilitat, …) a les que la societat moderna ha tingut accés. I per suposat, dins d’un marc de competitivitat i reconeixement de l’esforç personal, ha d’haver un repartiment suficient de la riquesa per tal que tothom puga, si més no, gaudir d’una vida digna.
Per a que tot això siga possible, que ningú no s’equivoque, cal un mercat potent. Cal una fortalesa econòmica que genere suficient riquesa com per a que eixa societat que s’esforça i progressa puga usar eixos beneficis per a construir hospitals, universitats, escoles, i a més pagar any rere any als professionals que hi treballaran.
Fa anys, gairebé podríem dir que històricament, el País Valencià ha sigut un lloc ric. Amb una economia molt potent. Fa segles per exemple destacava la indústria de la draperia; fa desenes ho era la de la taronja, fins al punt que era de molt llarg la primera font d’ingressos de divises de l’estat espanyol; i des d’aleshores ençà, una potent xarxa de xicotetes i mitjanes empreses, junt a la taronja, continuaven aguantant el tipus. Això hui ja no va així. Els espanyols que ens manen han deixat que la taronja perdés el seu valor, fins a fer que molt llauradors que generaven grandíssims beneficis deixen perdre les seues terres. Al mateix tens, poc a poc, les nostres infraestructures s’han anat deixant de banda, cosa que ha provocat que la nostra xarxa d’empreses poc a poc vaja haja anat perdent competitivitat. I ja no som els rics que érem abans.
Hui el peix gros és Madrid. Ha través de l’estat han articulat tots els mecanismes que els han fet falta per a fer-se amb tot: poder polític i econòmic. I la desfeta és tan grossa que fins i tot per poder tornar a estar a un nivell acceptable (em referisc a actualitzat els serveis) ens cal una ingent inversió extra. De la mateixa forma que per a mantenir un nivell de benestar social i un repartiment just de la riquesa.
Però resulta que eixa riquesa ja no es nostra. Ens la prenen. Els castellans venen i prenen els nostres impostos, i se’ls gasten com els ve en gana. Per exemple fent que Madrid siga el centre econòmic més potent del sud d’Europa. Així que fins i tot ens ha pres la capacitat de tindre una societat del benestar.
Què volem ser? Esclaus per sempre o aconseguir la llibertat? Què vol un pare per als seus fills? Què cresquen i siguen autònoms? O tindre’ls tota la vida sota el seu sostre i mai sàpiguen guanyar-se el pa?
Jo vull el meu país lliure i sense dependències. Això està en les nostres mans.