Reflexions en temps de falles …
Ja fa uns dies que han passat les eleccions. Les que podrien anomenar-se del bipartidisme. I de forma deliberada no he dit res fins ara. He deixat que passaren uns dies, que tothom digués la seva, i gelar un poc la cosa abans d’opinar del que ha passat.
El que ha passat pel País Valencià ha sigut, com alguns han dit, un tsunami del PP. Què hi farem! Ací som els més de tots … sense importar si eixe més és bo o roïn, la qüestió és ser els més. Açò em fa posar trist. El meu País, la meua gent va directa al suïcidi col·lectiu. Han decidit l’autoextermini del poble valencià, i ha més ho fan amb alegria.
Hi ha qui clama que cal continuar lluitant (jo sense cap mena de dubte ho faré, encara sóc massa jove i tinc la sang massa calenta per deixar-ho córrer), continuar explicant que Espanya no ens interessa, que ens fa mal, que ens roba i maltracta, que ens humilia i menysprea, … , però això ací pareix que no importe. Ací quan més ferotge és el botxí sembla més estimat.
Ara be, una cosa ha de canviar. El missatge pedagògic, de pare benvolent. Aquell que disculpa al poble per que el tenen enganyat i li paren paranys, l’emboliquen amb contes de fades meravellosos on s’explica com de feliç que s’és quan no s’és res, i no cal ni pensar. Ho sent però això no cola. La informació està ahí, sols cal tindre ganes de llegir-la.
Els valencians de hui en dia són un poble que s’odia a si mateix, i per això prefereix deixar de ser el que s’és en essència per ser una altra cosa. Però no una qualsevol, si no aquella que fa tres-cents anys que està tractant d’eliminar-te per la força, i que no ho ha aconseguit. I ara que suposadament ja ens deixen escollir, que podem redreçar el nostre futur cap allà on vulguem, ara decidim que el nostre botxí siga el nostre senyor.
Jo no entenc res.